La teoria proposada per la genetista Vanessa Hayes, investigadora del Garvan Institute of Medical Research, constitueix una de les hipòtesis més debatudes dels darrers anys sobre l’origen de la humanitat. Publicada el 2019 a la revista "Nature", aquesta proposta intenta respondre amb precisió una pregunta clàssica: no només si l’ésser humà es va originar a l’Àfrica —fet àmpliament acceptat—, sinó exactament on i com es va produir aquest procés. En aquest article d'Història lliure l'analitzem i la contrastem amb les principals crítiques que ha rebut des d'aleshores.
Segons Hayes i el seu equip, l’origen dels humans moderns, el Homo sapiens, es trobaria en una regió molt concreta del sud d’Àfrica, situada al nord de l’actual Botswana. En concret, identifiquen com a “pàtria ancestral” una vasta zona d’aiguamolls coneguda com el sistema Makgadikgadi-Okavango, un antic paisatge lacustre que avui és majoritàriament un desert salí però que fa uns 200.000 anys era un ecosistema ric i habitable.
La base d’aquesta teoria és genètica. L’equip de Hayes va analitzar l’ADN mitocondrial —un tipus de material genètic que es transmet exclusivament per via materna— de més d’un miler d’individus de poblacions del sud d’Àfrica. A partir d’aquestes dades, van reconstruir el que es considera el llinatge matern més antic de la humanitat actual, conegut com a haplogrup L0. Aquest llinatge apunta cap a una població ancestral que hauria viscut en aquesta regió fa aproximadament 200.000 anys.
Un dels aspectes més rellevants de la teoria és la idea d’estabilitat inicial. Segons els models proposats, aquesta població hauria romàs relativament aïllada durant uns 70.000 anys en aquest entorn favorable, que proporcionava aigua, vegetació i recursos abundants. Aquest llarg període hauria permès la consolidació de les característiques anatòmiques dels humans moderns.
El següent moment clau és el de la dispersió. Hayes sosté que canvis climàtics importants, especialment l’obertura de corredors verds cap al nord-est i el sud-oest, van facilitar les primeres migracions fora d’aquesta regió. Aquestes expansions, iniciades fa uns 130.000 anys, haurien donat lloc a la diversificació genètica i cultural dels humans i, finalment, a la colonització de la resta del continent africà i del món.
La teoria també s’inscriu dins del debat sobre l’anomenada “Eva mitocondrial”, una figura hipotètica que representa la dona de la qual descendeixen, per línia materna, tots els humans actuals. Segons la interpretació de Hayes, aquesta avantpassada comuna hauria viscut precisament en aquesta regió del sud d’Àfrica, reforçant la idea d’un origen geogràfic relativament concret.
Malgrat la seva ambició i coherència interna, la proposta de Hayes ha estat objecte de controvèrsia dins la comunitat científica. Diversos investigadors assenyalen que el registre fòssil no encaixa plenament amb aquesta teoria. Les restes més antigues atribuïdes a Homo sapiens s’han trobat en llocs molt allunyats, com el nord d’Àfrica o l’Àfrica oriental, amb una antiguitat que pot arribar als 300.000 anys. Això suggereix que l’origen de la nostra espècie podria haver estat més complex i possiblement distribuït en diferents regions del continent africà.
Aquesta tensió entre dades genètiques i evidències fòssils ha portat molts especialistes a defensar models alternatius, com el d’un origen “policèntric” dins d’Àfrica, en què diverses poblacions humanes haurien contribuït de manera interconnectada a l’aparició del Homo sapiens modern. La mateixa Hayes reconeix aquesta possibilitat, tot i defensar el paper central de la regió de Makgadikgadi-Okavango.
En conjunt, la teoria de Vanessa Hayes representa un intent innovador d’integrar genètica, climatologia, arqueologia i lingüística per explicar els orígens humans. Més que una resposta definitiva, ha contribuït a reactivar un debat fonamental en la paleoantropologia contemporània: si la humanitat té un únic “bressol” geogràfic clar o si, per contra, és el resultat d’un procés més difús i interconnectat dins del continent africà.
Tanmateix, la teoria de Vanessa Hayes ha estat àmpliament contestada i debatuda dins la comunitat científica, especialment des de la seva publicació a la revista Nature l’any 2019. Les principals crítiques no neguen que l’Àfrica sigui l’origen de la humanitat, però sí que qüestionen la idea que aquest origen es pugui situar en un únic punt concret, com proposa Hayes amb la regió del Makgadikgadi-Okavango.
Un dels arguments més forts en contra prové de la paleoantropologia. Restes fòssils atribuïdes a Homo sapiens trobades a Jebel Irhoud, al Marroc, tenen una antiguitat d’uns 300.000 anys, és a dir, molt anteriors a la cronologia i localització proposades per Hayes. Aquestes troballes suggereixen que els humans moderns ja estaven distribuïts per diferents zones d’Àfrica molt abans del que indica el seu model.
A més, molts genetistes assenyalen una limitació clau: la teoria es basa només en l’ADN mitocondrial, que reflecteix únicament la línia materna. Això representa una petita part de la història genètica humana i pot donar una imatge parcial si no es combina amb altres dades genòmiques més completes.
Per això, una alternativa que ha guanyat força és el model de “origen africà multiregional” o “estructurat”. Segons aquesta visió, el Homo sapiens no hauria sorgit en un únic lloc, sinó a partir de diverses poblacions repartides per l’Àfrica que estaven connectades entre si i que intercanviaven gens i cultura al llarg del temps.
En resum, la proposta de Hayes no ha estat acceptada com a explicació definitiva. És vista més aviat com una hipòtesi suggerent però parcial, que ha contribuït a enriquir el debat sobre els orígens humans, però que necessita integrar-se amb moltes altres evidències —fòssils, arqueològiques i genètiques— per oferir una visió més completa.
Entrades
0 Comentaris