Als Pirineus catalans, en un entorn dominat pel fred, el vent i la duresa del relleu, una petita cavitat amagada a més de 2.200 metres d’altitud està obligant els arqueòlegs a replantejar moltes idees sobre la presència humana a l’alta muntanya durant la prehistòria. La coneguda com a Cova 338, situada a la Vall de Núria, s’ha convertit en una de les troballes arqueològiques més sorprenents dels darrers anys als Pirineus.
El descobriment és extraordinari per una raó molt concreta: per primera vegada, els investigadors han documentat una ocupació humana reiterada i continuada en una cova d’alta muntanya pirinenca al llarg d’uns 4.000 anys, des del cinquè mil·lenni abans de Crist fins al primer mil·lenni abans de Crist. Això significa que diverses comunitats humanes van tornar una vegada i una altra a aquest indret remot durant mil·lennis.
Fins ara, la interpretació dominant entre els especialistes era que les zones situades a tanta altitud només s’utilitzaven de manera esporàdica: refugis temporals de pastors, espais de caça puntuals o zones de pas estacional. Però la Cova 338 explica una història molt diferent.
[Imatge superior: La Cova 338 o el Catau de l'Os, investigada a fons pels arqueòlegs // IPHES-CERCA]
Els Pirineus prehistòrics, una serralada menys inhòspita del que sembla
Quan pensem en els Pirineus prehistòrics, sovint imaginem territoris pràcticament buits, massa hostils perquè els humans hi establissin activitats regulars. Tanmateix, les evidències recuperades a la cova indiquen que aquelles comunitats coneixien molt bé l’entorn de muntanya i sabien aprofitar-ne els recursos.
La ubicació de la cavitat no és casual. A 2.235 metres sobre el nivell del mar, la zona ofereix accés a pastures d’estiu, aigua abundant i corredors naturals de mobilitat entre valls. Tot apunta que aquests grups humans pujaven regularment a l’alta muntanya per desenvolupar-hi activitats econòmiques i socials vinculades, probablement, a la ramaderia, la caça i l’explotació de recursos naturals.
Els materials arqueològics trobats —restes de combustió, fragments ceràmics, eines i altres indicis d’activitat humana— mostren que la cova no va ser ocupada una sola vegada, sinó reutilitzada per generacions separades per segles i fins i tot mil·lennis.
Això transforma profundament la manera d’entendre la relació entre les societats prehistòriques i els ecosistemes d’alta muntanya. Les muntanyes ja no apareixen com espais marginals, sinó com territoris plenament integrats en les dinàmiques humanes del neolític i de l’edat del bronze.
Els Pirineus, un espai viu durant la prehistòria
La troballa també encaixa amb una nova mirada arqueològica sobre els Pirineus. Durant les darreres dècades, diversos estudis han demostrat que les comunitats prehistòriques ocupaven la muntanya amb més intensitat del que es pensava. S’han identificat cabanes pastorals, tancats per al bestiar, restes de focs i traces de mobilitat humana en diversos punts de la serralada.
La Cova 338, però, destaca perquè aporta una seqüència temporal excepcionalment llarga. Aquesta continuïtat permet estudiar com van evolucionar les formes de vida de les poblacions pirinenques durant milers d’anys, en períodes marcats per canvis climàtics, transformacions tecnològiques i noves formes d’organització social.
Els investigadors consideren que aquests espais d’altura podien tenir funcions diverses segons l’època: refugi estacional, punt de vigilància, espai vinculat al pasturatge o fins i tot lloc amb algun valor simbòlic o ritual. Encara queden moltes preguntes obertes, i és precisament aquest misteri el que converteix la cova en un jaciment tan fascinant.
Arqueologia en condicions extremes
Excavar en una cova situada a més de 2.200 metres no és senzill. Les campanyes arqueològiques en alta muntanya impliquen condicions meteorològiques canviants, accés complicat i una logística molt exigent. El transport de materials, eines i equips científics requereix una planificació precisa i un gran esforç físic.
A més, els treballs només es poden fer durant una part molt concreta de l’any, quan la neu i el gel permeten accedir al jaciment amb seguretat. Aquestes dificultats fan encara més valuosos els resultats obtinguts.
Els sediments de la cova actuen com una mena d’arxiu natural. Cada estrat conserva informació sobre els grups humans que hi van passar: què menjaven, quins animals criaven o caçaven, com encenien el foc i quins objectes utilitzaven en el seu dia a dia.
Els Pirineus prehistòrics, una serralada menys inhòspita del que sembla
Quan pensem en els Pirineus prehistòrics, sovint imaginem territoris pràcticament buits, massa hostils perquè els humans hi establissin activitats regulars. Tanmateix, les evidències recuperades a la cova indiquen que aquelles comunitats coneixien molt bé l’entorn de muntanya i sabien aprofitar-ne els recursos.
La ubicació de la cavitat no és casual. A 2.235 metres sobre el nivell del mar, la zona ofereix accés a pastures d’estiu, aigua abundant i corredors naturals de mobilitat entre valls. Tot apunta que aquests grups humans pujaven regularment a l’alta muntanya per desenvolupar-hi activitats econòmiques i socials vinculades, probablement, a la ramaderia, la caça i l’explotació de recursos naturals.
Els materials arqueològics trobats —restes de combustió, fragments ceràmics, eines i altres indicis d’activitat humana— mostren que la cova no va ser ocupada una sola vegada, sinó reutilitzada per generacions separades per segles i fins i tot mil·lennis.
Això transforma profundament la manera d’entendre la relació entre les societats prehistòriques i els ecosistemes d’alta muntanya. Les muntanyes ja no apareixen com espais marginals, sinó com territoris plenament integrats en les dinàmiques humanes del neolític i de l’edat del bronze.
Els Pirineus, un espai viu durant la prehistòria
La troballa també encaixa amb una nova mirada arqueològica sobre els Pirineus. Durant les darreres dècades, diversos estudis han demostrat que les comunitats prehistòriques ocupaven la muntanya amb més intensitat del que es pensava. S’han identificat cabanes pastorals, tancats per al bestiar, restes de focs i traces de mobilitat humana en diversos punts de la serralada.
La Cova 338, però, destaca perquè aporta una seqüència temporal excepcionalment llarga. Aquesta continuïtat permet estudiar com van evolucionar les formes de vida de les poblacions pirinenques durant milers d’anys, en períodes marcats per canvis climàtics, transformacions tecnològiques i noves formes d’organització social.
Els investigadors consideren que aquests espais d’altura podien tenir funcions diverses segons l’època: refugi estacional, punt de vigilància, espai vinculat al pasturatge o fins i tot lloc amb algun valor simbòlic o ritual. Encara queden moltes preguntes obertes, i és precisament aquest misteri el que converteix la cova en un jaciment tan fascinant.
Arqueologia en condicions extremes
Excavar en una cova situada a més de 2.200 metres no és senzill. Les campanyes arqueològiques en alta muntanya impliquen condicions meteorològiques canviants, accés complicat i una logística molt exigent. El transport de materials, eines i equips científics requereix una planificació precisa i un gran esforç físic.
A més, els treballs només es poden fer durant una part molt concreta de l’any, quan la neu i el gel permeten accedir al jaciment amb seguretat. Aquestes dificultats fan encara més valuosos els resultats obtinguts.
Els sediments de la cova actuen com una mena d’arxiu natural. Cada estrat conserva informació sobre els grups humans que hi van passar: què menjaven, quins animals criaven o caçaven, com encenien el foc i quins objectes utilitzaven en el seu dia a dia.
L’equip d’investigadors darrere la descoberta
La recerca sobre la Cova 338 està liderada per especialistes de la Universitat Autònoma de Barcelona i de IPHES-CERCA (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), dues institucions de referència en l’estudi de la prehistòria i l’evolució humana.
L’equip combina perfils molt diversos: arqueòlegs, geoarqueòlegs, especialistes en paleoecologia, experts en fauna antiga i investigadors dedicats a les datacions i l’anàlisi del paisatge. Aquesta mirada interdisciplinària és essencial per reconstruir amb precisió com vivien les comunitats prehistòriques als Pirineus.
Els treballs formen part d’una línia de recerca més àmplia centrada en l’ocupació humana de les zones de muntanya i en la relació entre canvi climàtic, mobilitat i adaptació humana. En aquest sentit, la Cova 338 és molt més que un jaciment local: és una peça clau per entendre com les societats prehistòriques van aprendre a habitar entorns extrems molt abans del que imaginàvem.
La investigació continua oberta, i cada nova campanya pot aportar dades capaces de modificar novament el relat sobre els orígens de la presència humana als Pirineus. Potser, amagades sota les pedres i els sediments de la cova, encara hi resten moltes històries per descobrir.
Entrades
0 Comentaris