L’article d'anàlisi històrica titulat “Garcilaso de la Vega i Pere Serafí: dues cares de la mateixa fotocòpia” recull la primera part d’una conferència de l'investigador Marc-Vicent Adell, pronunciada el 2022 a Arenys de Munt, en el marc del Simposi sobre la història censurada de Catalunya organitzat per l'Institut Nova Història (INH).
L’objectiu del text és revisar la figura de Garcilaso de la Vega des d’una perspectiva diferent de la tradicional, posant en relleu els seus vincles amb la literatura catalana dels segles XV i XVI, i reivindicar alhora la importància de Pere Serafí com a peça clau per entendre la relació entre la suposada “Decadència” cultural catalana i el "Siglo de Oro" castellà.
El punt de partida és la constatació de les nombroses coincidències entre la poesia de Garcilaso i la d’autors catalans com Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Narcís Vinyoles. L’autor sosté que aquestes similituds no poden ser merament casuals i planteja una pregunta central: per què Garcilaso s’assembla tant als poetes catalans del segle XV si escrivia en castellà i la tradició literària oficial el presenta com a figura plenament castellana? A partir d’aquesta qüestió, l’article defensa que la influència catalana en la seva obra és profunda i estructural.
Un dels eixos principals és la relació entre Garcilaso i Ausiàs March. Segons diversos estudiosos, March influí notablement en la lírica castellana del Segle d’Or, i especialment en Garcilaso. Es destaquen paral·lelismes temàtics com l’expressió del desig insatisfet, la concepció idealitzada de l’amor, l’experiència cortesana i una espiritualitat similar. Però més enllà dels temes, l’article aporta exemples concrets d’adaptacions gairebé literals: versos sencers, imatges, interrogacions retòriques i estructures poètiques que Garcilaso hauria traduït o adaptat directament dels poemes de March.
L’autor també posa l’accent en els aspectes lingüístics. Defensa que molts mots i expressions de Garcilaso tenen paral·lels clars en català i que alguns podrien considerar-se catalanismes. Entre aquests, analitza formes com “ábito”, “mudança” o la locució “a la fin”, que apareix a l’edició prínceps de les seves obres. En aquest darrer cas, es compara amb l’expressió catalana “a la fi” i amb traduccions castellanes del segle XVI d’obres catalanes, com les de Jorge de Montemayor sobre Ausiàs March o la versió castellana del Tirant lo Blanch. Segons l’article, la presència de l'expressió “a la fin” en contextos on el castellà normatiu seria “al fin” podria indicar una interferència directa del català.
El text amplia aquesta hipòtesi analitzant la traducció castellana del Tirant lo Blanch, on “a la fi” esdevé “a la fin”. Aquest tipus de coincidència reforçaria, segons l’autor, la idea que la literatura castellana del període presenta nombrosos catalanismes, fruit de traduccions defectuoses o d’una forta influència cultural catalana. Es mencionen altres exemples lèxics i sintàctics presents en obres com el Lazarillo o el Quixot per subratllar la permeabilitat entre les dues llengües en aquell moment històric.
Un altre argument rellevant és el de la mètrica. A partir dels estudis de Milà i Fontanals i de Rubió i Balaguer, l’article destaca la coincidència entre el decasíl·lab català i l’hendecasíl·lab castellà. S’assenyala que l’estructura en dos hemistiquis, amb accents marcats a la quarta i desena síl·labes —i sovint també a la sisena—, és comuna en poetes catalans com Joan Roís de Corella i Narcís Vinyoles i en Garcilaso. Aquesta similitud rítmica i estructural es presenta com una possible prova que la poesia castellana del Renaixement podria haver pres com a model la lírica catalana anterior.
En conjunt, l’article proposa una revisió crítica del relat tradicional que presenta la literatura castellana del Segle d’Or com un desenvolupament independent i desvinculat de la catalana. Sense negar la personalitat pròpia de Garcilaso, l’autor defensa que la seva obra mostra una dependència notable de models catalans, tant en l’àmbit temàtic com lingüístic i mètric. Aquesta primera part del treball estableix així les bases per aprofundir, en lliuraments posteriors, en la relació entre Garcilaso, Pere Serafí i altres poetes catalans, amb la voluntat de replantejar els vincles culturals entre ambdues tradicions literàries.
Entrades
Segueix-nos a: