Noves evidències de comportament simbòlic dels neandertals de la Península Ibèrica

Una investigació arqueològica recent, realitzada a la Península Ibèrica, ha aportat noves dades sobre el comportament dels neandertals, reforçant una idea que en les darreres dècades ha anat guanyant pes: els neandertals no eren simplement caçadors adaptats al medi, sinó comunitats amb pràctiques culturals estructurades i possiblement amb formes de pensament simbòlic.

L’estudi se centra en la troballa de cranis de grans herbívors dipositats deliberadament a l’interior de coves, en contextos associats clarament a ocupacions neandertals. Aquests conjunts ossis no semblen fruit d’acumulacions naturals ni de l’activitat de carnívors, sinó resultat d’una acció humana intencionada.

 
El cas més emblemàtic és el de la Cueva Des-Cubierta, situada a Pinilla del Valle (Madrid), un conjunt de jaciments paleolítics coneguts per la seva riquesa en restes neandertals. 

En aquest espai, els arqueòlegs han documentat: Cranis de grans ungulats (bòvids, cérvols i altres herbívors), absència significativa d’altres parts esquelètiques associades, disposició reiterada en zones concretes de la cova, escassetat d’eines o indicis clars d’activitat domèstica directa al mateix punt.

Aquest patró suggereix que els cranis no són simples deixalles alimentàries, sinó elements seleccionats i dipositats amb una intencionalitat específica.

 
La recerca ha estat liderada per un equip multidisciplinari vinculat a institucions acadèmiques i museístiques espanyoles. Entre els investigadors més destacats hi trobem Enrique Baquedano, arqueòleg i director del Museo Arqueológico y Paleontológico de la Comunidad de Madrid, responsable de les excavacions a Pinilla del Valle; Juan Luis Arsuaga, paleoantropòleg i professor de la Universidad Complutense de Madrid, una de les figures més reconegudes internacionalment en l’estudi de l’evolució humana i Lucía Villaescusa Fernández, investigadora vinculada a la Universidad de Alcalá, que ha tingut un paper destacat en l’anàlisi i interpretació del conjunt.

Es tracta d’un equip interdisciplinari que integra arqueòlegs de camp especialitzats en excavació microestratigràfica, tafònoms, que estudien les alteracions dels ossos, zooarqueòlegs, experts en identificació d’espècies i patrons de processament i especialistes en anàlisi espacial 3D i context sedimentari. Aquest enfocament col·laboratiu ha estat clau per defensar que la disposició dels cranis no és casual.

Els resultats han estat publicats en revistes científiques internacionals de prestigi com ara Archaeological and Anthropological Sciences i Nature Human Behaviour.

Dipòsits intencionals, no restes casuals

L’anàlisi tafonòmica ha mostrat que hi ha absència de marques de rossegament de grans carnívors, que s'identifiquen patrons de fractura compatibles amb manipulació humana, que es detecta una selecció específica de cranis d'animals, sovint amb banyes i que els patrons s'allarguen en el temps. A més, també s'ha pogut constatar l’associació amb una indústria lítica de tradició musteriana — pròpia dels neandertals — reforça l’atribució cultural.

Els investigadors han descartat que es tracti d’una acumulació natural o d’un cau de depredadors. La reiteració del patró apunta cap a una pràctica cultural sostinguda durant generacions.

 
Durant molt de temps, la imatge dels neandertals va estar marcada per la idea d’una humanitat “primitiva” amb capacitats simbòliques limitades. No obstant això, en les darreres dècades s’han acumulat evidències que qüestionen aquesta visió, atès que utilitzaven pigments minerals, ornamentació personal i realitzaven possibles enterraments intencionals.

Ara, els dipòsits estructurats de cranis d’animals reforcen la idea que els Homo neanderthalensis disposaven d’un univers cultural més ric del que tradicionalment se'ls havia atribuït. El descobriment té un impacte directe en el debat sobre l’origen del pensament simbòlic. Durant anys es va considerar que aquesta capacitat era exclusiva dels Homo sapiens. 

En tot cas, les noves evidències indiquen que el simbolisme podria haver sorgit abans de la separació definitiva entre humans moderns i neandertals o que podria haver aparegut de manera paral·lela en diferents línies humanes. Això obliga a revisar models evolucionistes massa lineals i a entendre l’evolució humana com un procés complex i ramificat.

 
Malgrat la solidesa metodològica, el debat científic continua obert. Interpretar comportaments simbòlics en contextos paleolítics sempre implica prudència, ja que no disposem de testimonis directes sobre el seu significat.