Un estudi genètic ha reconstruït l'ascendència materna dels ibers de l'edat del ferro que habitaven la zona de Catalunya, revelant una població profundament arrelada en la continuïtat local però influenciada pels moviments femenins de llarga distància. La recerca ha estat duta a terme per Daniel R. Cuesta-Aguirre, Cristina Santos, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estat publicada al Journal of Archaeological Science.
La cultura ibèrica va florir des del segle VIII fins al segle III aC al llarg de la costa catalana, on els ilergets, els cessetans, els indigets i els ausetans van prosperar gràcies a l'agricultura, la metal·lúrgia i el comerç. Tot i que compartien trets culturals, els ibers eren lluny de ser uniformes. La seva pràctica funerària comuna (la cremació) va fer impossible l'anàlisi genètica fins que els investigadors van recórrer a una font improbable: els nounats.
Mentre que els adults eren incinerats, els nadons sovint eren enterrats sota els terra de les cases. Els investigadors van examinar 31 restes de nounats de jaciments arqueològics de Catalunya i van poder obtenir ADN mitocondrial (ADNmt) de 21 d'ells. Van afegir aquestes dades a 41 perfils publicats anteriorment, constituint el conjunt de dades genètiques més gran dels ibers de l'edat del ferro.
L'ADN mitocondrial, heretat només de les mares, permet als investigadors rastrejar els llinatges materns. Els resultats van revelar una diversitat extrema en cada tribu, dominada pels haplogrups H, J, K, HV0 i U, llinatges ja presents des de l' edat del bronze . Això implica que la transició a l'edat del ferro va ser gradual, sense un reemplaçament de població a gran escala.
L'alta diversitat de l'ADNmt és compatible amb una societat patrilocal en què les dones es traslladaven a les comunitats dels seus marits. Aquest moviment femení a curta distància mantenia els llinatges materns en forma mixta i impedia una separació genètica pronunciada entre les tribus. Tot i que hi va haver fluctuacions menors en certs haplogrups, no es va observar cap rastre de ruptures genètiques pronunciades.
Tanmateix, alguns llinatges materns van mostrar mobilitat a llarga distància. Una dona de Sant Miquel d'Olèrdola portava l'haplogrup nord-africà M1b, introduït molt probablement a través del contacte púnic o cartaginès. Una altra portava N1a1a1a3, que es pot rastrejar fins al Pròxim Orient, i l'haplogrup K1a12a de la Font de la Canya apunta a vincles amb el comerç anatòli o fenici.
Al Camp de les Lloses, pertanyent a la tribu ausetana, hi havia haplogrups rars H33c i U4d2 que suggerien connexions centreeuropees i italianes. La influència romana era present al jaciment, tot i que la majoria de les dones que hi vivien semblen haver estat locals. No obstant això, Ullastret, un assentament indigetes massiu, va exhibir un perfil matern gairebé completament local malgrat les seves fortes connexions mediterrànies.
L'estudi revela una societat profundament arrelada en la seva pròpia ascendència però subtilment modelada per les migracions de les dones lligades al comerç i l'intercanvi cultural. L'evidència destaca la interacció entre la continuïtat local i la influència externa en la configuració del paisatge genètic de la Ibèria de l'edat del ferro.
Més informació: Cuesta-Aguirre, D. R., Campoy-Caballero, M. R., Sandoval-Ávila, C., Busquets i Costa, C., Fàbregas i Espadaler, M., Sinner, A. G., … Santos, C. (2025). Mitochondrial DNA diversity in northeast Iberians during the Iron Age. Journal of Archaeological Science, 183(106390), 106390. doi:10.1016/j.jas.2025.106390
[Imatge superior: Reconstrucció de la ciutat ibèrica d'Ullastret. Crèdit: Patrimoni, Generalitat de Catalunya ; CC BY-SA 2.0]
[Imatge superior: Reconstrucció de la ciutat ibèrica d'Ullastret. Crèdit: Patrimoni, Generalitat de Catalunya ; CC BY-SA 2.0]
Entrades
Segueix-nos a: