Investigacions arqueològiques recents fetes a diversos jaciments catalans han revelat que grans closques marines, modificades deliberadament, eren utilitzades com a trompetes acústiques fa uns 6.000 anys pels habitants d'aquest territori. Aquestes trompetes donen pistes sobre com les comunitats del Neolític s’organitzaven socialment i transmetien missatges potents més enllà del seu entorn immediat.
Els instruments procedeixen de closques de Charonia lampas, un gran gasteròpode marí mediterrani. Els arqueòlegs, liderats per Miquel López-Garcia i Margarita Díaz-Andreu de la Universitat de Barcelona, han recuperat dotze exemplars en contextos arqueològics datats entre finals del V mil·lenni aC i inicis del IV mil·lenni aC.
Els investigadors van observar que aquestes closques no semblen haver estat utilitzades com a restes alimentàries: foren recollides després que l’animal morís i transformades amb intenció per convertir-les en instruments de vent reals.
Els artefactes van aparèixer en set jaciments diferents com, per exemple, el jaciment del Mas d’en Boixos, un assentament al Penedès amb diversos exemplars, incloent-ne almenys tres trompetes (una gairebé completa); al jaciment de Cal Pere Pastor, descobert durant unes excavacions de salvament, amb fragments de closca atribuïts a trompetes; al jaciment de la Cova de l’Or, un dels punts arqueològics del conjunt estudiat; al jaciment de l'Espalter 1, on es van recuperar restes de closques amb evidències de modificació humana i al jaciment de les Mines de Can Tintorer, un conjunt de restes amb múltiples closques que indiquen usos sonors del material.
En total es va documentar un mínim de dotze trompetes de closca, distribuïdes entre aquests jaciments, que constitueixen les evidències més antigues conegudes de trompetes acústiques a Catalunya. Aquest patró suposa que no eren usos aïllats, sinó probablement una pràctica compartida entre diferents grups humans de l’època.
Els investigadors van realitzar proves acústiques amb algunes de les closques millor conservades. Van descobrir que podien produir sons de molt alta intensitat, amb alguns exemplars superant els 100 decibels a un metre de distància, suficient per ser escoltats a grans distàncies en paisatges oberts. A més, algunes trompetes podien generar diverses notes diferents, cosa que indica que, a més de comunicar, possiblement es produïa música o senyals més elaborats. Aquestes característiques suggereixen que les closques no només eren eines de senyalització sinó que també podrien haver tingut una funció social o cerimonial dins de la comunitat.
Els resultats de l’estudi indiquen que aquestes trompetes podien formar part d’un sistema de comunicació a llarga distància, útil per coordinar activitats entre grups separats per diversos quilòmetres de territori. En un moment sense sistemes d’escriptura o tecnologies modernes, el so intens dels instruments sonors podria haver excedit el rang de veu humana i ajudat en missatges urgents o rituals.
Aquest descobriment amplia la nostra comprensió de com les societats neolítiques del nord-est de la península Ibèrica estructuraven els seus espais socials i comunicatius, aportant evidències arqueològiques i acústiques d’un comportament cultural sofisticat que va més enllà de l’economia o l’artesania.
Els investigadors van realitzar proves acústiques amb algunes de les closques millor conservades. Van descobrir que podien produir sons de molt alta intensitat, amb alguns exemplars superant els 100 decibels a un metre de distància, suficient per ser escoltats a grans distàncies en paisatges oberts. A més, algunes trompetes podien generar diverses notes diferents, cosa que indica que, a més de comunicar, possiblement es produïa música o senyals més elaborats. Aquestes característiques suggereixen que les closques no només eren eines de senyalització sinó que també podrien haver tingut una funció social o cerimonial dins de la comunitat.
Els resultats de l’estudi indiquen que aquestes trompetes podien formar part d’un sistema de comunicació a llarga distància, útil per coordinar activitats entre grups separats per diversos quilòmetres de territori. En un moment sense sistemes d’escriptura o tecnologies modernes, el so intens dels instruments sonors podria haver excedit el rang de veu humana i ajudat en missatges urgents o rituals.
Aquest descobriment amplia la nostra comprensió de com les societats neolítiques del nord-est de la península Ibèrica estructuraven els seus espais socials i comunicatius, aportant evidències arqueològiques i acústiques d’un comportament cultural sofisticat que va més enllà de l’economia o l’artesania.
Entrades
Segueix-nos a: